Trobada amb veïns

La dansa. Henri Matisse

Divendres al vespre vaig tenir l'ocasió de trobar-me amb un bon grup de veïns i veïnes de Cerdanyola a l'espai que el PSC de Mataró tenim en aquest barri.

La política no ha de tenir mandra de sortir a peu de carrer. Forma part de la comunicació, en un doble sentit. El trasllat de l'acció de govern i parlamentària, i l'escolta de les inquietuds. És un exercici recíproc. I la comunicació, sincera, franca, empàtica, la necessitem per guanyar confiances en la política.

La política no només és acció, també són paraules que raonen el perquè de l'acció. És necessari elaborar i compartir el discurs, per compartir complicitats. Un discurs des de la proximitat, ni populista ni políticament correcte en excés. El populista perquè exagera els problemes però no els soluciona perquè d'això s'alimenta, el políticament correcte en excés perquè es fa ininteligible. La gent vol sentir parlar de les coses sense complexos.

No és fàcil per això, trobar la mida justa del llenguatge. Com tampoc ho és discernir entre el que és i el que és percep. Però cal tenir en compte la percepció, perquè en definitiva és el que la gent viu i expressa.

Tornant a l'acte de divendres, en Remigi Herrero es va encarregar de fer la trobada acollidora, com sempre, amb les seves flors. Varem parlar de finançament, d'aigua, dels reptes del barri, dels joves, d'immigració,.. i la gent té molt sentit comú. Més del que alguns polítics es pensen.

Trobada amb veïns

La dansa. Henri Matisse

Divendres al vespre vaig tenir l'ocasió de trobar-me amb un bon grup de veïns i veïnes de Cerdanyola a l'espai que el PSC de Mataró tenim en aquest barri.

La política no ha de tenir mandra de sortir a peu de carrer. Forma part de la comunicació, en un doble sentit. El trasllat de l'acció de govern i parlamentària, i l'escolta de les inquietuds. És un exercici recíproc. I la comunicació, sincera, franca, empàtica, la necessitem per guanyar confiances en la política.

La política no només és acció, també són paraules que raonen el perquè de l'acció. És necessari elaborar i compartir el discurs, per compartir complicitats. Un discurs des de la proximitat, ni populista ni políticament correcte en excés. El populista perquè exagera els problemes però no els soluciona perquè d'això s'alimenta, el políticament correcte en excés perquè es fa ininteligible. La gent vol sentir parlar de les coses sense complexos.

No és fàcil per això, trobar la mida justa del llenguatge. Com tampoc ho és discernir entre el que és i el que és percep. Però cal tenir en compte la percepció, perquè en definitiva és el que la gent viu i expressa.

Tornant a l'acte de divendres, en Remigi Herrero es va encarregar de fer la trobada acollidora, com sempre, amb les seves flors. Varem parlar de finançament, d'aigua, dels reptes del barri, dels joves, d'immigració,.. i la gent té molt sentit comú. Més del que alguns polítics es pensen.

Mostar

Estimada Lola,

Divendres passat es va celebrar la Nit de la Solidaritat com cada any. Ja t'havia explicat alguna vegada que és una trobada del món de la cooperació de Mataró i de passar comptes dels projectes realitzats per la ciutat l'any anterior. El convidat aquesta vegada ha estat Jovan Divjak. Es va presentar també el video "Els ponts de Mostar", realitzats per uns joves de Mataró que varen participar en l'intercanvi de l'estiu de 1996 (1).

Em vaig acomodar al seient i vaig recordar.

A l'hivern de 1996 vaig visitar Sarajevo i Mostar amb una delegació de Barcelona encapçalada per Pasqual Maragall alcalde. Recordaràs les relacions i agermanament entre les dues ciutats durant la guerra i especialment durant el setge de Sarajevo.

Varem viatjar des de Split a Sarajevo en automòbil perquè l'aeroport encara era tancat. La carretera pujava amb revolts i a troços faltava carretera. Als marges, cases desfetes i buidor, i lluny a les muntanyes de tant en tant apareixia algun poble amb el seu minaret entre la verdor i les clapes de neu.

No cal que t'expliqui l'impacte que em va produir tot plegat. Tan a prop, tan a Europa, tan irracional, tan sagnant, ... Europa, on eres? .
Ni un llibre a la biblioteca de Sarajevo, només runa. La vergonya dels contenidors a modo de túnel per on passava la gent en l'avinguda dels francotiradors. Els forats a les parets per la metralla i els obusos i les finestres amb vidres trencats o sense. El pont sense pont de Mostar i la bellesa trencada d'una ciutat. De la ciutat encara sortien persones, la majoria serbis, en camions cap a no sé quin destí,... Europa, on eres?.

Varem anar als inicis dels treballs de l'Ambaixada de Democràcia Local i visitar altres projectes i entitats. Una gran idea i compromesa de l'alcalde de Barcelona.
I recordo el sopar entre amics amb Pasqual Maragall i Tarik Kuposovic, alcalde de Sarajevo en aquell moment, com a protagonistes. Recordo que vaig tenir la sensació de viure la història.

Ens vam conéixer aleshores amb Albert Solé, que treballava com a cooperant a la ciutat de Mostar, i varem començar a treballar junts en projectes de cooperació a Mostar des de Mataró. Volíem reconstruir ponts. Optimistes? ingenus?... Ponts no de pedra, que és més fàcil, sinó de relacions trencades, especialment amb joves. Segurament va servir, segur que sí, per la gent que desitjava i desitja canviar la situació de trencament que va provocar la guerra.

Han passat anys i el pont de Mostar s'ha reconstruit, i els joves continuen amb els seus salts espectaculars sobre el riu Neretva, però no ha servit per reunir la ciutat del tot, com deia l'altra nit Jovan Divjak, defensant també l'educació i la democràcia com a pilars de reconstrucció i de pau. Quantes generacions han de passar per reconstruir els altres ponts?.

Tinc ganes de tornar.
Una abraçada.

(1). Els ponts de Mostar. Un documental de Jordi Aliberas, Joan Salicrú, Ariadna Vázquez i Edin Kapic.

Mostar

Estimada Lola,

Divendres passat es va celebrar la Nit de la Solidaritat com cada any. Ja t'havia explicat alguna vegada que és una trobada del món de la cooperació de Mataró i de passar comptes dels projectes realitzats per la ciutat l'any anterior. El convidat aquesta vegada ha estat Jovan Divjak. Es va presentar també el video "Els ponts de Mostar", realitzats per uns joves de Mataró que varen participar en l'intercanvi de l'estiu de 1996 (1).

Em vaig acomodar al seient i vaig recordar.

A l'hivern de 1996 vaig visitar Sarajevo i Mostar amb una delegació de Barcelona encapçalada per Pasqual Maragall alcalde. Recordaràs les relacions i agermanament entre les dues ciutats durant la guerra i especialment durant el setge de Sarajevo.

Varem viatjar des de Split a Sarajevo en automòbil perquè l'aeroport encara era tancat. La carretera pujava amb revolts i a troços faltava carretera. Als marges, cases desfetes i buidor, i lluny a les muntanyes de tant en tant apareixia algun poble amb el seu minaret entre la verdor i les clapes de neu.

No cal que t'expliqui l'impacte que em va produir tot plegat. Tan a prop, tan a Europa, tan irracional, tan sagnant, ... Europa, on eres? .
Ni un llibre a la biblioteca de Sarajevo, només runa. La vergonya dels contenidors a modo de túnel per on passava la gent en l'avinguda dels francotiradors. Els forats a les parets per la metralla i els obusos i les finestres amb vidres trencats o sense. El pont sense pont de Mostar i la bellesa trencada d'una ciutat. De la ciutat encara sortien persones, la majoria serbis, en camions cap a no sé quin destí,... Europa, on eres?.

Varem anar als inicis dels treballs de l'Ambaixada de Democràcia Local i visitar altres projectes i entitats. Una gran idea i compromesa de l'alcalde de Barcelona.
I recordo el sopar entre amics amb Pasqual Maragall i Tarik Kuposovic, alcalde de Sarajevo en aquell moment, com a protagonistes. Recordo que vaig tenir la sensació de viure la història.

Ens vam conéixer aleshores amb Albert Solé, que treballava com a cooperant a la ciutat de Mostar, i varem començar a treballar junts en projectes de cooperació a Mostar des de Mataró. Volíem reconstruir ponts. Optimistes? ingenus?... Ponts no de pedra, que és més fàcil, sinó de relacions trencades, especialment amb joves. Segurament va servir, segur que sí, per la gent que desitjava i desitja canviar la situació de trencament que va provocar la guerra.

Han passat anys i el pont de Mostar s'ha reconstruit, i els joves continuen amb els seus salts espectaculars sobre el riu Neretva, però no ha servit per reunir la ciutat del tot, com deia l'altra nit Jovan Divjak, defensant també l'educació i la democràcia com a pilars de reconstrucció i de pau. Quantes generacions han de passar per reconstruir els altres ponts?.

Tinc ganes de tornar.
Una abraçada.

(1). Els ponts de Mostar. Un documental de Jordi Aliberas, Joan Salicrú, Ariadna Vázquez i Edin Kapic.

Festa de barri (II). Cerdanyola

Fa anys s'havia arribat a programar fins un mes d'activitats. Eren altres temps, certament, de creixement i de recerca de la pròpia identitat d'aquest barri nascut als seixanta. Una identitat que cohesionés la vinguda de gent d'arreu. I crec que va funcionar. Les festes eren un bon motiu d'esbarjo, però sobretot de mostruari de tot el que es bellugava pels carrers. En la recerca d'una reivindicació d'identitat nova i urbana, les festes van adoptar algunes elements propis de Festa Major, com el pregó, el cercavila, el castell de focs, el ball amb envelat, les matinades,... i la patrona.

Però els temps canvien, i el barri també, i Cerdanyola, igual que altres zones urbanes, necessita d'un nou impuls. Per àixò el Pla Integral i els projectes en marxa. Ull amb les nostàlgies i amb les falses reivindicacions que poden aturar el progrés, que és precisament el que la gent vol. Sí, és una indirecta adreçada a algunes actituds.

Ambient festiu, gent molta, i moltes salutacions dissabte passat.

Festa de barri (II). Cerdanyola

Fa anys s'havia arribat a programar fins un mes d'activitats. Eren altres temps, certament, de creixement i de recerca de la pròpia identitat d'aquest barri nascut als seixanta. Una identitat que cohesionés la vinguda de gent d'arreu. I crec que va funcionar. Les festes eren un bon motiu d'esbarjo, però sobretot de mostruari de tot el que es bellugava pels carrers. En la recerca d'una reivindicació d'identitat nova i urbana, les festes van adoptar algunes elements propis de Festa Major, com el pregó, el cercavila, el castell de focs, el ball amb envelat, les matinades,... i la patrona.

Però els temps canvien, i el barri també, i Cerdanyola, igual que altres zones urbanes, necessita d'un nou impuls. Per àixò el Pla Integral i els projectes en marxa. Ull amb les nostàlgies i amb les falses reivindicacions que poden aturar el progrés, que és precisament el que la gent vol. Sí, és una indirecta adreçada a algunes actituds.

Ambient festiu, gent molta, i moltes salutacions dissabte passat.

Autonomia personal i dependència

Portem un any des de l'aprovació de la Llei de promoció de la vida autònoma i atenció a la dependència. Un any és poc temps per desplegar un nou sistema d'atenció amb l'ambició que implica la llei. I un any és molt per les persones que viuen en situació de dependència i les seves famílies, perquè l'espera es fa molt llarga.

S'han creat moltes expectatives amb una llei que reconeix aquest nou dret social. I si s'han creat tantes expectatives és perquè era molta la necessitat. Calia respondre de forma contundent a una situació que cada vegada afecta a més persones, especialment pel procés d'envelliment de la nostra població. La llei reconeix de forma universal aquest dret, i per tant, incorpora al sistema de serveis socials també a les classes mitjanes, excloses fins ara.

Desenvolupar un sistema d'aquestes característiques requereix el seu temps, l'increment dels recursos, una major coordinació i cooperació entre les administracions, i una atenció molt més individualitzada de la persona en funció de la seva situació.

És cert que es detecten alguns problemes, és cert que hi ha llista d'espera, ... però també és cert que com a mínim ara podem parlar de la implantació de la llei o fins i tot queixar-nos, perquè tenim llei, cosa que fa un any no.

El resultat des del desembre passat fins a data d'avui és que 13.000 persones disposen ja del seu Pla Individual d'Atenció a Catalunya, que el Govern de la Generalitat ha invertit 50 milions d'euros, o que la prestació mitjana per persona dependent és de 516 euros. S'han rebut 72.738 sol.licituds, xifra que ens indica la importància de la demanda, de les quals 46.698 s'han fet les corresponents valoracions.

Vull destacar algunes millores que em semblen fonamentals.

Per fi es reconeix la figura del cuidador no professional, és a dir, el familiar que fins ara ha tingut cura sense cap valoració i molt sovint renunciant a la seva pròpia vida laboral. Més del 80% correspon a dones. Per fi ara reben la formació adequada, tant per la cura de la persona dependent com per la cura de sí mateixa, per fi reb una prestació econòmica i per fi cotitza a la seguretat social. Les prestacions vinculades a cuidador no professional són encara molt elevades, però és fruit de la realitat actual, cosa que anirà canviant al llarg dels anys.

Les valoracions de les persones es realitzen a domicili, gran avenç per conèixer la realitat també de l'entorn que acull i de quina manera la persona amb dependència. En aquest sentit, és l'administració que s'adreça a la persona i no al revés com fins ara. Haurem de continuar guanyant en el que significa realment una vida autònoma, que és l'objectiu, una vida prou digna per a tothom, que és el nostre ideari. La figura de l'assistent personal, un cop estigui regulat, serà un gran pas endavant en aquest sentit. És un canvi d'actitud, des del reconeixement de la llibertat de les persones amb gran dependència física a organitzar i viure la vida segons el seu projecte vital.

Cal un canvi de paradigma, les residències han de ser l´últim recurs, abans però, s'han d'oferir els serveis i l'atenció des de la proximitat a l'entorn de la persona.

Resta molt per fer i per millorar sense cap dubte, però hem començat a canviar les coses. No és conformisme, és reconèixer que estem en camí.

Ara caldrà avaluar quins són els aspectes que necessiten de millora, quin impacte està tenint aquesta política. I sobretot cal escoltar i reforçar els ens locals, que és la primera porta d'accés dels ciutadans i ciutadanes i qui al final veu els rostres i no només els expedients. Més recursos i una altra manera de treballar per poder fer la feina amb condicions óptimes que millora en definitiva l'atenció als ciutadans.

S'han creat moltes expectatives, és cert, i en política cal saber també gestionar les expectatives.

Per això, entre altes coses, les prestacions seran amb caràcter retroactiu des del dia que es fa la sol.licitud. Per això el Govern ha anunciat una prestació mínima garantida. Per això s'han reforçar en nombre els professionals, però això cal continuar agilitzant els tràmits.

Però quan la necessitat és gran, és més difícil gestionar l'esperança que arrenca un projecte d'aquesta magnitud.

Portem anys de retard, masses anys de retard, per falta de previsió, planificació i gestió dels governs anteriors. No s'ha provocat el canvi fins als governs progressistes a l'Estat i a Catalunya. Per alguna raó serà que no cal que expliqui perquè és conegut quines són les prioritats i els idearis de cada opció política. I la ciutadania ho sap.

Autonomia personal i dependència

Portem un any des de l'aprovació de la Llei de promoció de la vida autònoma i atenció a la dependència. Un any és poc temps per desplegar un nou sistema d'atenció amb l'ambició que implica la llei. I un any és molt per les persones que viuen en situació de dependència i les seves famílies, perquè l'espera es fa molt llarga.

S'han creat moltes expectatives amb una llei que reconeix aquest nou dret social. I si s'han creat tantes expectatives és perquè era molta la necessitat. Calia respondre de forma contundent a una situació que cada vegada afecta a més persones, especialment pel procés d'envelliment de la nostra població. La llei reconeix de forma universal aquest dret, i per tant, incorpora al sistema de serveis socials també a les classes mitjanes, excloses fins ara.

Desenvolupar un sistema d'aquestes característiques requereix el seu temps, l'increment dels recursos, una major coordinació i cooperació entre les administracions, i una atenció molt més individualitzada de la persona en funció de la seva situació.

És cert que es detecten alguns problemes, és cert que hi ha llista d'espera, ... però també és cert que com a mínim ara podem parlar de la implantació de la llei o fins i tot queixar-nos, perquè tenim llei, cosa que fa un any no.

El resultat des del desembre passat fins a data d'avui és que 13.000 persones disposen ja del seu Pla Individual d'Atenció a Catalunya, que el Govern de la Generalitat ha invertit 50 milions d'euros, o que la prestació mitjana per persona dependent és de 516 euros. S'han rebut 72.738 sol.licituds, xifra que ens indica la importància de la demanda, de les quals 46.698 s'han fet les corresponents valoracions.

Vull destacar algunes millores que em semblen fonamentals.

Per fi es reconeix la figura del cuidador no professional, és a dir, el familiar que fins ara ha tingut cura sense cap valoració i molt sovint renunciant a la seva pròpia vida laboral. Més del 80% correspon a dones. Per fi ara reben la formació adequada, tant per la cura de la persona dependent com per la cura de sí mateixa, per fi reb una prestació econòmica i per fi cotitza a la seguretat social. Les prestacions vinculades a cuidador no professional són encara molt elevades, però és fruit de la realitat actual, cosa que anirà canviant al llarg dels anys.

Les valoracions de les persones es realitzen a domicili, gran avenç per conèixer la realitat també de l'entorn que acull i de quina manera la persona amb dependència. En aquest sentit, és l'administració que s'adreça a la persona i no al revés com fins ara. Haurem de continuar guanyant en el que significa realment una vida autònoma, que és l'objectiu, una vida prou digna per a tothom, que és el nostre ideari. La figura de l'assistent personal, un cop estigui regulat, serà un gran pas endavant en aquest sentit. És un canvi d'actitud, des del reconeixement de la llibertat de les persones amb gran dependència física a organitzar i viure la vida segons el seu projecte vital.

Cal un canvi de paradigma, les residències han de ser l´últim recurs, abans però, s'han d'oferir els serveis i l'atenció des de la proximitat a l'entorn de la persona.

Resta molt per fer i per millorar sense cap dubte, però hem començat a canviar les coses. No és conformisme, és reconèixer que estem en camí.

Ara caldrà avaluar quins són els aspectes que necessiten de millora, quin impacte està tenint aquesta política. I sobretot cal escoltar i reforçar els ens locals, que és la primera porta d'accés dels ciutadans i ciutadanes i qui al final veu els rostres i no només els expedients. Més recursos i una altra manera de treballar per poder fer la feina amb condicions óptimes que millora en definitiva l'atenció als ciutadans.

S'han creat moltes expectatives, és cert, i en política cal saber també gestionar les expectatives.

Per això, entre altes coses, les prestacions seran amb caràcter retroactiu des del dia que es fa la sol.licitud. Per això el Govern ha anunciat una prestació mínima garantida. Per això s'han reforçar en nombre els professionals, però això cal continuar agilitzant els tràmits.

Però quan la necessitat és gran, és més difícil gestionar l'esperança que arrenca un projecte d'aquesta magnitud.

Portem anys de retard, masses anys de retard, per falta de previsió, planificació i gestió dels governs anteriors. No s'ha provocat el canvi fins als governs progressistes a l'Estat i a Catalunya. Per alguna raó serà que no cal que expliqui perquè és conegut quines són les prioritats i els idearis de cada opció política. I la ciutadania ho sap.

Cap de setmana de fira

Latigo. Ramon Bassas

Algodón de azúcar. Horacio Lledías

Diu una nena al baixar del látigo, "quin ensurt a cada volta, em semblava que se'm movien totes les dents!" . (cal dir que pel seu somriure, es troba a l'inici d'establir una llarga amistat amb el ratoncito perez).

La fira és d'aquells esdeveniments que poc o gens han canviat de quan érem petits.

Tens algun record?

Cap de setmana de fira

Latigo. Ramon Bassas

Algodón de azúcar. Horacio Lledías

Diu una nena al baixar del látigo, "quin ensurt a cada volta, em semblava que se'm movien totes les dents!" . (cal dir que pel seu somriure, es troba a l'inici d'establir una llarga amistat amb el ratoncito perez).

La fira és d'aquells esdeveniments que poc o gens han canviat de quan érem petits.

Tens algun record?

Festa de barri (I). Via Europa

Comencem amb les festes. La primavera ho permet.
Aquest cap de setmana les festes de Via Europa, a Mataró. Cal agrair a la gent que ho fa possible. Són bones excuses per sortir al carrer. L'associació de veïns busca consolidar barri.

Una zona urbana ben planificada i porta d'una de les entrades a la ciutat, que va servir, també, per cosir altres barris nascuts de l'autoconstrucció i més antics com la Llàntia i Cirera.

Em quedo amb la connexió entre espais verds, des de la plaça Antonio Machado a Roques Albes, Can Boada i el Parc Central. Amb el mar al fons. Una invitació a fer una bona passejada.

Festa de barri (I). Via Europa

Comencem amb les festes. La primavera ho permet.
Aquest cap de setmana les festes de Via Europa, a Mataró. Cal agrair a la gent que ho fa possible. Són bones excuses per sortir al carrer. L'associació de veïns busca consolidar barri.

Una zona urbana ben planificada i porta d'una de les entrades a la ciutat, que va servir, també, per cosir altres barris nascuts de l'autoconstrucció i més antics com la Llàntia i Cirera.

Em quedo amb la connexió entre espais verds, des de la plaça Antonio Machado a Roques Albes, Can Boada i el Parc Central. Amb el mar al fons. Una invitació a fer una bona passejada.

El futur de l'autogovern

Anoto algunes reflexions, breus, que em semblen suggerents. De la jornada de la Convenció pel Futur celebrada divendres 16 de maig, concretament de la taula sota el títol "El futur de l'autogovern".

Margarita Saez-Díez. Les posicions negatives cap a Catalunya són compartides no només per la dreta, també per l'esquerra no perifèrica. Si la sentència del Tribunal Constitucional és negativa, tindrà un impacte de desestabilització a Catalunya, però també a Espanya, i creixeran les posicions sobiranistes.

Miquel Caminal. Els tres fonamentals del catalanisme és que un poble és lliure quan s'autogoverna, i Catalunya forma part d'Espanya com a projecte no obligat, sí compartit. Portem trenta anys intentant que sigui compartit. Des de Catalunya cal buscar aliances amb els altres per tal de reconèixer Espanya com a Estat plurinacional i plurilingüístic.

Josep Oliver. En la desafecció cap a Espanya hi ha una base econòmica, i cal tenir present dos grans canvis que s'han produït: les decisions econòmiques ja no depenen d'Espanya, depenen de la Unió Europea, i hem deixat de ser la fàbrica d'Espanya. Tenim dos grans reptes: les polítiques vinculades a la demografia (immigració, envelliment,...) i la manera de produir (educació/competitivitat/infraestructures). L'autogovern i el finançament han de respondre a aquestes reptes. Si no, la desafecció creixerà.

Miquel Iceta. El futur de l'autogovern és el desplegament de l´'Estatut. Necessitem, els ciutadans necessiten, transparència de les postures dels partits al respecte. Patim un excés de tacticisme que fa perdre credibilitat a la política catalana. L'actual competició de virilitat nacionalista desmobilitza. Volem eixamplar el sentiment cívic del catalanisme, la unitat civil per mobilitzar majories.

Miquel Roca. El futur es juga ara, s'ha fet present. L'autogovern depén de la voluntat política de com es llegeixi la Constitució i l'Estatut. El debat està centrat en la voluntat política i no en qüestions jurídiques. L'EAC ha estat aprovat per dos parlaments i refrendat pel poble de Catalunya, la institució, el Tribunal Constitucional (en referència a la sentència sobre l'EAC) es deu a aquesta voluntat del poble.

Ernest Maragall. El full de ruta és l'Estatut, com afrontaríem la situació actual (els reptes) sense l'Estatut 2006?. Ens hem de creure que Catalunya és un subjecte polític i ens hem de creure el projecte federal per a Espanya, i ho hem d'explicitar. Quins són els altres federalistes? els presidents de les CCAA. Quina és la veritable càrrega en la despesa segons les competències tranferides?. Cal no barallar-nos amb les altres CCAA, diguem-li junts a l'Estat.

El futur de l'autogovern

Anoto algunes reflexions, breus, que em semblen suggerents. De la jornada de la Convenció pel Futur celebrada divendres 16 de maig, concretament de la taula sota el títol "El futur de l'autogovern".

Margarita Saez-Díez. Les posicions negatives cap a Catalunya són compartides no només per la dreta, també per l'esquerra no perifèrica. Si la sentència del Tribunal Constitucional és negativa, tindrà un impacte de desestabilització a Catalunya, però també a Espanya, i creixeran les posicions sobiranistes.

Miquel Caminal. Els tres fonamentals del catalanisme és que un poble és lliure quan s'autogoverna, i Catalunya forma part d'Espanya com a projecte no obligat, sí compartit. Portem trenta anys intentant que sigui compartit. Des de Catalunya cal buscar aliances amb els altres per tal de reconèixer Espanya com a Estat plurinacional i plurilingüístic.

Josep Oliver. En la desafecció cap a Espanya hi ha una base econòmica, i cal tenir present dos grans canvis que s'han produït: les decisions econòmiques ja no depenen d'Espanya, depenen de la Unió Europea, i hem deixat de ser la fàbrica d'Espanya. Tenim dos grans reptes: les polítiques vinculades a la demografia (immigració, envelliment,...) i la manera de produir (educació/competitivitat/infraestructures). L'autogovern i el finançament han de respondre a aquestes reptes. Si no, la desafecció creixerà.

Miquel Iceta. El futur de l'autogovern és el desplegament de l´'Estatut. Necessitem, els ciutadans necessiten, transparència de les postures dels partits al respecte. Patim un excés de tacticisme que fa perdre credibilitat a la política catalana. L'actual competició de virilitat nacionalista desmobilitza. Volem eixamplar el sentiment cívic del catalanisme, la unitat civil per mobilitzar majories.

Miquel Roca. El futur es juga ara, s'ha fet present. L'autogovern depén de la voluntat política de com es llegeixi la Constitució i l'Estatut. El debat està centrat en la voluntat política i no en qüestions jurídiques. L'EAC ha estat aprovat per dos parlaments i refrendat pel poble de Catalunya, la institució, el Tribunal Constitucional (en referència a la sentència sobre l'EAC) es deu a aquesta voluntat del poble.

Ernest Maragall. El full de ruta és l'Estatut, com afrontaríem la situació actual (els reptes) sense l'Estatut 2006?. Ens hem de creure que Catalunya és un subjecte polític i ens hem de creure el projecte federal per a Espanya, i ho hem d'explicitar. Quins són els altres federalistes? els presidents de les CCAA. Quina és la veritable càrrega en la despesa segons les competències tranferides?. Cal no barallar-nos amb les altres CCAA, diguem-li junts a l'Estat.

El món es fa petit

La globalització és la reducció dels espais i l'acceleració del temps. Definició de Josep Ramoneda ahir a les jornades de Educación, globalización e interculturalidad. Espais que es fan més petits i temps que va més depresa. Les oportunitats de mobilitat i comunicació fan que les distàncies es mesurin en minuts i no en kilòmetres.

La globalització també és el moviment de capital, d'idees i de

persones. Els moviments migratoris formen part de la història de la humanitat. Però els moviments actuals no tenen precedents, per la seva quantiat i per la seva multidireccionalitat.

Les causes d'aquesta globalització aterren a nivell local. Està l'espai local preparat per la digestió i gestió dels seus efectes? Davant la globalització l'espai local pren protagonisme. És una paradoxa?

La foto correspon a l'exposició del CCCB, "Ciutas Ocasionals".

El món es fa petit

La globalització és la reducció dels espais i l'acceleració del temps. Definició de Josep Ramoneda ahir a les jornades de Educación, globalización e interculturalidad. Espais que es fan més petits i temps que va més depresa. Les oportunitats de mobilitat i comunicació fan que les distàncies es mesurin en minuts i no en kilòmetres.

La globalització també és el moviment de capital, d'idees i de

persones. Els moviments migratoris formen part de la història de la humanitat. Però els moviments actuals no tenen precedents, per la seva quantiat i per la seva multidireccionalitat.

Les causes d'aquesta globalització aterren a nivell local. Està l'espai local preparat per la digestió i gestió dels seus efectes? Davant la globalització l'espai local pren protagonisme. És una paradoxa?

La foto correspon a l'exposició del CCCB, "Ciutas Ocasionals".

L'equitat i la justícia reclamen un nou finançament

Amb claretat i contundència argumenta el President Montilla la necessitat del nou finançament. I amb serenitat i pedagogia, que també són necessàries. I perquè el necessita ara Catalunya, i no d'aquí a dos anys. Si algú encara necessita d'explicacions, pot llegir i rellegir l'article publicat ahir pel diari El Pais.

El desenvolupament social i econòmic d'Espanya en bona mesura ha estat atribuït al seu model de descentralització, que ha fet, entre altres coses, anivellar els territoris en bé de la equitat territorial i social. Però com tot en la vida, cal revisar el model i superar situacions d'inequitat que es donen en aquest moment. El nou finançament precisament necessita de més justícia i més equitat, i és un reclam, també, des dels nostres valors socialistes, per tant, que esperaríem compartir amb els companys socialistes de les diferents comunitats autonòmes. No s'entén l'actitud d'alguns dirigents socialistes en aquest sentit. No renunciem al diàleg. Fugim i denunciem aquesta visió negativa de Catalunya perquè demagògicament és egoísta. Necessitem nous esforços per fer una idea de Catalunya més amable, perqùe ho és de solidària i oberta. El PSC també som catalans. I els catalans ens han donat la confiança en les darreres eleccions, crec modestament, perquè fem dues coses: representar i defensar millor els interessos de Catalunya, i influir en la política espanyola des del nostre projecte federal.

La falta de transparència alimenta sens dubte la confrontació i porta a falsos dilemes, com de fals és que per superar la situació econòmica actual el finançament " no toca". La situació econòmica l'hem d'afrontar des de totes les administracions, o és que la Generalitat no és Estat? o és que l'incentiu econòmic, la inversió en infraestructures o polítiques públiques no les ha de fer també i sobretot el govern autonòmic?, o és que els serveis públics que atenen a molta més gent ara no és prioritari?.

Quines són les raons que reclamen el nou finançament, a més de cumplir amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que seria la primera raó. Els nivells d'anivellament actuals representen un fre, perquè castiga qui més esforç fiscal fa, es produeixen considerables diferències un cop realitzat l'anivellament. Les Comunitats Autònomes són també Estat i el nostre model no és només de descentralització administrativa, també és política, fiscal i financerament responsable. Les CCAA necessiten més responsabilitat en els seus ingressos i bona part de les competències transferides veuen augmentar la despesa i per tant necessiten de més pressupost, com és el cas d'educació i sanitat. Encara s'utilitzen les dades de població de 1999, quan la realitat ha variat considerablement, en el cas de Catalunya s'ha produit un increment de població del 14,9%, i sumem el 22.64% de la immigració a Espanya.

La nostra proposta continua responent a l'equitat i la justícia. Que ningú tingui cap dubte. Perquè continuem defensant que una part dels nostres impostos siguin per la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Però això sí, el finançament ha de revertir per afrontar les necessitats reals en els serveis de benestar i d'infraestructures d'acord amb les noves realitats. És per això que la nostra proposta defensa que l'evolució dels recursos de les CCAA s'adequï a l'evolució de les seves necessitats de despesa, i que les variables siguin la de població (percentatge immigració inclosa) i els costos diferencials (nivell de preus). Això suposa més suficiència financera, incrementar els percentatges de participació en el rendiment de tributs estatals (IRPF, IVA i impostos especials). Incrementar la capacitat normativa sobre els impostos estatals en els que es participa, i més paper i gestió en els tributs, a través de l'Agència Tributària de Catalunya. I necessitem més transparència, quina part dels recursos totals de les CCAA és objecte d'anivellament?.

Té raó el president Montilla del risc de més desconfiança cap a la política si no som capaços de resoldre aquest problema. Perquè ja no és una qüestió només de defensa de l'autogovern, és en defensa de les necessitats que viuen cada dia els ciutadans i ciutadanes i les seves demandes. I això tothom ho entén i ho defensa.

L'equitat i la justícia reclamen un nou finançament

Amb claretat i contundència argumenta el President Montilla la necessitat del nou finançament. I amb serenitat i pedagogia, que també són necessàries. I perquè el necessita ara Catalunya, i no d'aquí a dos anys. Si algú encara necessita d'explicacions, pot llegir i rellegir l'article publicat ahir pel diari El Pais.

El desenvolupament social i econòmic d'Espanya en bona mesura ha estat atribuït al seu model de descentralització, que ha fet, entre altres coses, anivellar els territoris en bé de la equitat territorial i social. Però com tot en la vida, cal revisar el model i superar situacions d'inequitat que es donen en aquest moment. El nou finançament precisament necessita de més justícia i més equitat, i és un reclam, també, des dels nostres valors socialistes, per tant, que esperaríem compartir amb els companys socialistes de les diferents comunitats autonòmes. No s'entén l'actitud d'alguns dirigents socialistes en aquest sentit. No renunciem al diàleg. Fugim i denunciem aquesta visió negativa de Catalunya perquè demagògicament és egoísta. Necessitem nous esforços per fer una idea de Catalunya més amable, perqùe ho és de solidària i oberta. El PSC també som catalans. I els catalans ens han donat la confiança en les darreres eleccions, crec modestament, perquè fem dues coses: representar i defensar millor els interessos de Catalunya, i influir en la política espanyola des del nostre projecte federal.

La falta de transparència alimenta sens dubte la confrontació i porta a falsos dilemes, com de fals és que per superar la situació econòmica actual el finançament " no toca". La situació econòmica l'hem d'afrontar des de totes les administracions, o és que la Generalitat no és Estat? o és que l'incentiu econòmic, la inversió en infraestructures o polítiques públiques no les ha de fer també i sobretot el govern autonòmic?, o és que els serveis públics que atenen a molta més gent ara no és prioritari?.

Quines són les raons que reclamen el nou finançament, a més de cumplir amb l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que seria la primera raó. Els nivells d'anivellament actuals representen un fre, perquè castiga qui més esforç fiscal fa, es produeixen considerables diferències un cop realitzat l'anivellament. Les Comunitats Autònomes són també Estat i el nostre model no és només de descentralització administrativa, també és política, fiscal i financerament responsable. Les CCAA necessiten més responsabilitat en els seus ingressos i bona part de les competències transferides veuen augmentar la despesa i per tant necessiten de més pressupost, com és el cas d'educació i sanitat. Encara s'utilitzen les dades de població de 1999, quan la realitat ha variat considerablement, en el cas de Catalunya s'ha produit un increment de població del 14,9%, i sumem el 22.64% de la immigració a Espanya.

La nostra proposta continua responent a l'equitat i la justícia. Que ningú tingui cap dubte. Perquè continuem defensant que una part dels nostres impostos siguin per la solidaritat amb la resta de comunitats autònomes. Però això sí, el finançament ha de revertir per afrontar les necessitats reals en els serveis de benestar i d'infraestructures d'acord amb les noves realitats. És per això que la nostra proposta defensa que l'evolució dels recursos de les CCAA s'adequï a l'evolució de les seves necessitats de despesa, i que les variables siguin la de població (percentatge immigració inclosa) i els costos diferencials (nivell de preus). Això suposa més suficiència financera, incrementar els percentatges de participació en el rendiment de tributs estatals (IRPF, IVA i impostos especials). Incrementar la capacitat normativa sobre els impostos estatals en els que es participa, i més paper i gestió en els tributs, a través de l'Agència Tributària de Catalunya. I necessitem més transparència, quina part dels recursos totals de les CCAA és objecte d'anivellament?.

Té raó el president Montilla del risc de més desconfiança cap a la política si no som capaços de resoldre aquest problema. Perquè ja no és una qüestió només de defensa de l'autogovern, és en defensa de les necessitats que viuen cada dia els ciutadans i ciutadanes i les seves demandes. I això tothom ho entén i ho defensa.

Pluja i blog

Escolto pluja. És una bona notícia. No només per les reserves d'aigua. És bo pels sentits. Sobretot quan la remor és suau perquè tamborina les superfícies. Quan la sentor del parc cala els narius.
La pluja de la tardor és diferent a la pluja de primavera. I els rostres que l'absorbeix també, o potser és per això que la pluja és diferent, perquè els diferents són els rostres i les llums. Però avui una tarda de tardor enmig de la primavera.

Salutacions en primer lloc. Aquest blog està molt aturat, ja m'ho dieu. Potser com la pluja d'aquest país, que s'escapa durant temps i després torna amb torrentada. Segur que teniu raó, que són oportunitats de cartejar-nos. La paraula davant la pantalla en solitari guanya més imatges que la dita.

Pluja i blog

Escolto pluja. És una bona notícia. No només per les reserves d'aigua. És bo pels sentits. Sobretot quan la remor és suau perquè tamborina les superfícies. Quan la sentor del parc cala els narius.
La pluja de la tardor és diferent a la pluja de primavera. I els rostres que l'absorbeix també, o potser és per això que la pluja és diferent, perquè els diferents són els rostres i les llums. Però avui una tarda de tardor enmig de la primavera.

Salutacions en primer lloc. Aquest blog està molt aturat, ja m'ho dieu. Potser com la pluja d'aquest país, que s'escapa durant temps i després torna amb torrentada. Segur que teniu raó, que són oportunitats de cartejar-nos. La paraula davant la pantalla en solitari guanya més imatges que la dita.