Ségolène Royal cap a la presidència de França

Des del començament de la campanya francesa em va atraure la figura de Ségolène i el seu discurs. Crec que ha proporcionat alguns elements que la gent espera i demana a la política actual. Trencar amb els tópics de sempre, mirada lluny i concreció alhora, esperonar i implicar els mateixos ciutadans i ciutadanes en un projecte compartit, generar confiança des de la capacitat de generar optimisme i esperances, i un estil diferent i fresc en definitiva.

Seguint amb la reflexió sobre la política, crec que no es tracta ja de qui dóna més en la carrera de les promeses, sinó de parlar un llenguatge diferent i crear empaties. Empatia com l'habilitat d'entendre els altres, els sentiments, els comportaments,... I des de la comprensió i la intel.ligència, avançar les respostes.

Un llenguatge en la justa mesura, entre el políticament correcte a vegades massa previsible i cansino, i el populisme provocador que exalta els problemes però que no representa solució als mateixos problemes.

Ségolène no ho ha tingut fàcil, però des de la tenacitat ha fet una bona campanya, i sobretot ha sapigut connectar. Més enllà del que es diu, com es diu i què es transmet. Tant important el discurs com el transmetre la convicció.
En aquest sentit, suggereixo aquest article de l' amic Toni Gutierrez, escrit al començament de la campanya a la tardor passada i que comparteixo del tot. El que diu, avui ha tingut el recolçament de molts ciutadans i ciutadanes francesos.

Doble satisfacció per tant, pels resultats de la primera volta, i perquè benvinguda Ségolène, i Bachellet,... dones i noves formes de fer política, quan les dones sempre hem de demostrar un plus més.

La participació tan alta, el 85%, denota l'interés creat. I segurament també el temor a la situació del 2002, que varen passar Chirac i Le Pen en la primera volta. Recordo una amiga francesa socialista que m'explicava que molts van anar a votar amb la ma tapan el nas, en una elecció entre lo malo i lo peor. Potser temerosos d'una situació com la viscuda ha fet que molts ciutadans sortin a votar. Però en qualsevol cas vol dir que no deixa impassibles.

Ara fins la segona volta la campanya serà molt renyida, i molt interessant. La seguirem.
I us suggereixo mentrestant el video del discurs de Royal un cop coneguts els resultats, de satisfacció, de mà estesa, de buscar complicitats, i des dels valors i el valor. I també el contingut del Pacte Presidencial que és el contracte amb la ciutadania.
Discours du premier tour
Pacte présidentiel

Ségolène Royal cap a la presidència de França

Des del començament de la campanya francesa em va atraure la figura de Ségolène i el seu discurs. Crec que ha proporcionat alguns elements que la gent espera i demana a la política actual. Trencar amb els tópics de sempre, mirada lluny i concreció alhora, esperonar i implicar els mateixos ciutadans i ciutadanes en un projecte compartit, generar confiança des de la capacitat de generar optimisme i esperances, i un estil diferent i fresc en definitiva.

Seguint amb la reflexió sobre la política, crec que no es tracta ja de qui dóna més en la carrera de les promeses, sinó de parlar un llenguatge diferent i crear empaties. Empatia com l'habilitat d'entendre els altres, els sentiments, els comportaments,... I des de la comprensió i la intel.ligència, avançar les respostes.

Un llenguatge en la justa mesura, entre el políticament correcte a vegades massa previsible i cansino, i el populisme provocador que exalta els problemes però que no representa solució als mateixos problemes.

Ségolène no ho ha tingut fàcil, però des de la tenacitat ha fet una bona campanya, i sobretot ha sapigut connectar. Més enllà del que es diu, com es diu i què es transmet. Tant important el discurs com el transmetre la convicció.
En aquest sentit, suggereixo aquest article de l' amic Toni Gutierrez, escrit al començament de la campanya a la tardor passada i que comparteixo del tot. El que diu, avui ha tingut el recolçament de molts ciutadans i ciutadanes francesos.

Doble satisfacció per tant, pels resultats de la primera volta, i perquè benvinguda Ségolène, i Bachellet,... dones i noves formes de fer política, quan les dones sempre hem de demostrar un plus més.

La participació tan alta, el 85%, denota l'interés creat. I segurament també el temor a la situació del 2002, que varen passar Chirac i Le Pen en la primera volta. Recordo una amiga francesa socialista que m'explicava que molts van anar a votar amb la ma tapan el nas, en una elecció entre lo malo i lo peor. Potser temerosos d'una situació com la viscuda ha fet que molts ciutadans sortin a votar. Però en qualsevol cas vol dir que no deixa impassibles.

Ara fins la segona volta la campanya serà molt renyida, i molt interessant. La seguirem.
I us suggereixo mentrestant el video del discurs de Royal un cop coneguts els resultats, de satisfacció, de mà estesa, de buscar complicitats, i des dels valors i el valor. I també el contingut del Pacte Presidencial que és el contracte amb la ciutadania.
Discours du premier tour
Pacte présidentiel

Vespre

Estimada Lola,
Hi ha un moment del dia que crec que té quelcom d'especial. Més que un moment del dia, és el pas entre el dia i la nit. Quan encara hi ha claror però es comencen a encendre els primers llums.
Entre dues llums, entre la claror i la foscor. Un moment de transició.
Quan els objectes es comencen a desdibuixar, però mantenen el seu perfil perfecte com si es tractés d'un retallable.
Un instant que callen els sorolls i corre una mena de brisa entranyable.
Potser el moment més lúcid, ideal per badar, per deixar passar tranquil.lament el temps, per sentir-te simplement part del temps.
Quan badar és assaborir els petits instants de lucidesa.
Perquè la mirada es fa més intel.ligent i traspassa el que hi ha darrera de la finestra oberta i imagina les escenes quotidianes. Perquè la mirada abraçada també més enllà de l'horitzó més proper.
Quin lloc triaries per viure el vespre?

Magritte, L'empire des lumières

Vespre

Estimada Lola,
Hi ha un moment del dia que crec que té quelcom d'especial. Més que un moment del dia, és el pas entre el dia i la nit. Quan encara hi ha claror però es comencen a encendre els primers llums.
Entre dues llums, entre la claror i la foscor. Un moment de transició.
Quan els objectes es comencen a desdibuixar, però mantenen el seu perfil perfecte com si es tractés d'un retallable.
Un instant que callen els sorolls i corre una mena de brisa entranyable.
Potser el moment més lúcid, ideal per badar, per deixar passar tranquil.lament el temps, per sentir-te simplement part del temps.
Quan badar és assaborir els petits instants de lucidesa.
Perquè la mirada es fa més intel.ligent i traspassa el que hi ha darrera de la finestra oberta i imagina les escenes quotidianes. Perquè la mirada abraçada també més enllà de l'horitzó més proper.
Quin lloc triaries per viure el vespre?

Magritte, L'empire des lumières

Tarda a l'escola

El canvi es comença a notar. La voluntat del Govern per l'educació, ja des del President Maragall, és un fet que comença a ser palpable. Percebem les coses quan les podem tocar. Un Pacte Nacional per l'Educació aprovat, increments importants en inversions en les escoles, més mestres,... Titulars que la gent els fa seus quan veuen l'escola nova, quan s'implanta la sisena hora en l'escola pública, quan aquest any sí tindrà plaça a l'escola bressol,...

Són els fets i no les paraules. Fets que acabaran guanyant la confiança en les paraules donades. Perquè la desconfiança de la gent cap a la política és una qüestió de sobredosis de paraules mal utilitzades, i a vegades fora de to.

Ahir a la tarda vaig poder visitar amb l'alcalde Joan Antoni Baron i el president de la Generalitat, José Montilla, diferents projectes educatius de Mataró. Algunes notes sobre aquesta tarda a l'escola:

1. Mataró sempre ha demostrat la seva sensibilitat i aposta per l'educació. I quan dic Mataró em referixo com a ciutat: l'ajuntament, els mestres, els pares i mares,... S'han teixit complicitats per una educació pública de qualitat, que tot i encara amb feina per fer, podem ensenyar com a patrimoni de la ciutat.

2. Si fa uns anys es tancaven aules, ara es necessiten més escoles. Però aquesta necessitat es veia venir fa alguns anys, quan es va començar a produir un accelerat creixement de la població, i els que governaven aleshores a la Generalitat no van estar prou atents, sí per concertar escoles privades des de la doble moral, però no per dignificar l'escola pública com l'escola de tots. Gràcies a la bona planificació urbanística municipal, hem pogut disposar terrenys perquè la Generalitat faci les escoles. I les està fent. La nova escola Anxaneta, l'escola Antonio Machado de nova creació, l'escola bressol Elna, (aquestes dues ja fetes) les properes de Montserrat Solà a Cal Collut, Maria Mercè Marçal a Figuera Major o Marta Mata. Més i bons equipaments per l'educació, i en definitiva per la ciutat sense cap dubte.

3. Aquests nous equipaments són oportunitats per a nous projectes. I em consta que és així. És un cert revulsiu per plantejar projectes educatius de qualitat, d'acord als nostres temps i a les necessitats dels nostres infants. Recuperar el perquè pedagògic de cada cosa. Amb la voluntat de fer una bona inversió en el present i futur d'aquests ciutadans com a ciutadans i ciutadanes amb plenitud.

4. Oportunitat també per una més estreta relació entre la comunitat educativa: pares i mares, mestres i infants, i més enllà amb l'entorn més proper. Ahir mateix en la visita a Antonio Machado parlàvem amb els pares i mares que ha estat tot un repte crear els serveis de cero. I aquests moments són oportunitats per configurar models educatius de comú acord i des de la implicació dels professionals i de les famílies. Els infants i tothom surt guanyant en un clima de participació i confiança.

5. El Govern fa efectiu el que els socialistes sempre hem dit: educació, educació i educació. Són més escoles i més mestres. Però més enllà de les xifres, hi ha contingut pedagògic i hi ha objectius, el principal: perseguir l'excel.lència del sistema d'educació perquè és la millor inversió com a país.

Tarda a l'escola

El canvi es comença a notar. La voluntat del Govern per l'educació, ja des del President Maragall, és un fet que comença a ser palpable. Percebem les coses quan les podem tocar. Un Pacte Nacional per l'Educació aprovat, increments importants en inversions en les escoles, més mestres,... Titulars que la gent els fa seus quan veuen l'escola nova, quan s'implanta la sisena hora en l'escola pública, quan aquest any sí tindrà plaça a l'escola bressol,...

Són els fets i no les paraules. Fets que acabaran guanyant la confiança en les paraules donades. Perquè la desconfiança de la gent cap a la política és una qüestió de sobredosis de paraules mal utilitzades, i a vegades fora de to.

Ahir a la tarda vaig poder visitar amb l'alcalde Joan Antoni Baron i el president de la Generalitat, José Montilla, diferents projectes educatius de Mataró. Algunes notes sobre aquesta tarda a l'escola:

1. Mataró sempre ha demostrat la seva sensibilitat i aposta per l'educació. I quan dic Mataró em referixo com a ciutat: l'ajuntament, els mestres, els pares i mares,... S'han teixit complicitats per una educació pública de qualitat, que tot i encara amb feina per fer, podem ensenyar com a patrimoni de la ciutat.

2. Si fa uns anys es tancaven aules, ara es necessiten més escoles. Però aquesta necessitat es veia venir fa alguns anys, quan es va començar a produir un accelerat creixement de la població, i els que governaven aleshores a la Generalitat no van estar prou atents, sí per concertar escoles privades des de la doble moral, però no per dignificar l'escola pública com l'escola de tots. Gràcies a la bona planificació urbanística municipal, hem pogut disposar terrenys perquè la Generalitat faci les escoles. I les està fent. La nova escola Anxaneta, l'escola Antonio Machado de nova creació, l'escola bressol Elna, (aquestes dues ja fetes) les properes de Montserrat Solà a Cal Collut, Maria Mercè Marçal a Figuera Major o Marta Mata. Més i bons equipaments per l'educació, i en definitiva per la ciutat sense cap dubte.

3. Aquests nous equipaments són oportunitats per a nous projectes. I em consta que és així. És un cert revulsiu per plantejar projectes educatius de qualitat, d'acord als nostres temps i a les necessitats dels nostres infants. Recuperar el perquè pedagògic de cada cosa. Amb la voluntat de fer una bona inversió en el present i futur d'aquests ciutadans com a ciutadans i ciutadanes amb plenitud.

4. Oportunitat també per una més estreta relació entre la comunitat educativa: pares i mares, mestres i infants, i més enllà amb l'entorn més proper. Ahir mateix en la visita a Antonio Machado parlàvem amb els pares i mares que ha estat tot un repte crear els serveis de cero. I aquests moments són oportunitats per configurar models educatius de comú acord i des de la implicació dels professionals i de les famílies. Els infants i tothom surt guanyant en un clima de participació i confiança.

5. El Govern fa efectiu el que els socialistes sempre hem dit: educació, educació i educació. Són més escoles i més mestres. Però més enllà de les xifres, hi ha contingut pedagògic i hi ha objectius, el principal: perseguir l'excel.lència del sistema d'educació perquè és la millor inversió com a país.

14 D'ABRIL

"... La república, cambiando nuestro sistema político, ha venido a satisfacer aspiraciones de muy distinta calidad. El sistema político adoptado por la República en su Constitución define y garantiza aquellas libertades políticas del ciudadano; pero no se ha limitado la Constitución a reproducir la tabla de los derechos clásicos del liberalismo del siglo pasado, sino que contiene una serie de definiciones relativas a la propiedad, a la família, al trabajo, a la cultura, a la protección de los desvalidos, ... todo lo cual prueba que la Constitución ha querido además, tener en cuenta los fines generales más importantes de la vida de un hombre, buscando así la garantía de su libertad civil y política y la expansión de su personalidad en todas las direcciones importantes..."

"... podríamos preferir que en este Estado hubiese triunfado en España una política de asimilación, de unificación; podrá ser que alguien le parezca que esto hubiera valido más y que ahora todos los españoles hablasen el mismo idioma, con el mismo acento y tuviesen la misma creencia, los mismos amores, los mismos signos y el mismo modo de sentir la patria; podrá ser que esto a alguien le parezca mejor; a mí me hubiera parecido un empobrecimiento de la riqueza espiritual de España..."

Manuel Azaña, 1932

I un parell de llibres per no perdre de la memòria la història

14 D'ABRIL

"... La república, cambiando nuestro sistema político, ha venido a satisfacer aspiraciones de muy distinta calidad. El sistema político adoptado por la República en su Constitución define y garantiza aquellas libertades políticas del ciudadano; pero no se ha limitado la Constitución a reproducir la tabla de los derechos clásicos del liberalismo del siglo pasado, sino que contiene una serie de definiciones relativas a la propiedad, a la família, al trabajo, a la cultura, a la protección de los desvalidos, ... todo lo cual prueba que la Constitución ha querido además, tener en cuenta los fines generales más importantes de la vida de un hombre, buscando así la garantía de su libertad civil y política y la expansión de su personalidad en todas las direcciones importantes..."

"... podríamos preferir que en este Estado hubiese triunfado en España una política de asimilación, de unificación; podrá ser que alguien le parezca que esto hubiera valido más y que ahora todos los españoles hablasen el mismo idioma, con el mismo acento y tuviesen la misma creencia, los mismos amores, los mismos signos y el mismo modo de sentir la patria; podrá ser que esto a alguien le parezca mejor; a mí me hubiera parecido un empobrecimiento de la riqueza espiritual de España..."

Manuel Azaña, 1932

I un parell de llibres per no perdre de la memòria la història

En Lluís Lligonya

En el comiat de la mort sempre se'ns remou alguna cosa. T'adones de la fina línea que separa l'existència i el buit. I li donem transcendències per molta austeritat en la que volguem viure el moment. Perquè és inevitable.

Tot i esperat, per una malaltia maleïda, ens ha torbat la mort d'en Bis, en Lluís Lligonya, impulsor i director de tvmataró. Ens ha permés aquest mitjà, que vol ser plural i independent, que recull la vida de la ciutat i de la comarca en tots els seus escenaris. I moltes imatges, darreres les quals ens hem apropat els uns als altres. Ara a continuar amb el repte i el compromís. I abans de la tele, sindicalista i treballador pels drets i les llibertats.

Amb en Bis ens havíem anat trobant en actes de la ciutat i la comarca, ell amb la càmera i la cigarreta. Un anàlisi que calia escoltar, una pregunta que descol.locava al començament, pragmatisme i les paraules les justes sobre la realitat que mirava i em feia pensar, i amabilitat i bon fer.

I la seva serenitat no li ha faltat a l'hora d'afrontar la malaltia. I avui també ha sabut com acomiadar-se. Coherència per aprendre.

Article de Manel Cuyàs a El Punt
Post de Jose Luís López Bulla

En Lluís Lligonya

En el comiat de la mort sempre se'ns remou alguna cosa. T'adones de la fina línea que separa l'existència i el buit. I li donem transcendències per molta austeritat en la que volguem viure el moment. Perquè és inevitable.

Tot i esperat, per una malaltia maleïda, ens ha torbat la mort d'en Bis, en Lluís Lligonya, impulsor i director de tvmataró. Ens ha permés aquest mitjà, que vol ser plural i independent, que recull la vida de la ciutat i de la comarca en tots els seus escenaris. I moltes imatges, darreres les quals ens hem apropat els uns als altres. Ara a continuar amb el repte i el compromís. I abans de la tele, sindicalista i treballador pels drets i les llibertats.

Amb en Bis ens havíem anat trobant en actes de la ciutat i la comarca, ell amb la càmera i la cigarreta. Un anàlisi que calia escoltar, una pregunta que descol.locava al començament, pragmatisme i les paraules les justes sobre la realitat que mirava i em feia pensar, i amabilitat i bon fer.

I la seva serenitat no li ha faltat a l'hora d'afrontar la malaltia. I avui també ha sabut com acomiadar-se. Coherència per aprendre.

Article de Manel Cuyàs a El Punt
Post de Jose Luís López Bulla

Telemadrid vol la ciutadania inmadura

Comença a no ser estrany que quan es visita els amics i la família que viuen a altres llocs d'Espanya ens preguntin què passa a Catalunya i el català i el castellà i demés, o simplement s'obviï el tema per cansino i que per sort hi ha estimació amb els que tenim arreu. I la veritat és que no passa res. Suposo que en la distancia curta ens veuen normals, tranquils, sens patiments ni restrenyiments i això deu tranquil.litzar.

El documental de Telemadrid sobre ciudadanos de segunda en referència al tema lingüístic a Catalunya no sé ben bé con classificar-lo perquè em falta agilitat en els dits si vull expressar tot el que diria, però em va provocar molta i molta indignació i per moltes raons, suposo que com a molta gent que estem farts de tanta crispació sense raó.

Quina és la finalitat d'un documental així des d'una televisió pública? educatiu, informatiu, donar a conèixer la riquesa dels pobles d'Espanya?, o potser l'enfrontament des de la mentida només per qüestions partidistes? realment dóna vots aquest enfrontament absurd? una televisió pública pot caure en aquestes misèries? Precisament Telemadrid es caracteritza per la falta de pluralitat i llibertat, per no dir directament per la censura política. El PP coninua capficat en la ruptura, encara que sigui d'Espanya, que tant defensen sense defensar-la. Quanta irresponsabilitat,... perquè no provoca un desgast al govern, el que provoca és un desgast de la convivència i de les institucions, que és el mateix que dir de la democràcia.

Però a banda d'aquest fet denunciable, és cert que mai s'ha fet pedagogia per l'estimació de les llengües de l'Estat. Mai s'ha expressat prou que el galleg, el euskera, el català, són patrimoni de tot l'Estat i per tant de tothom. Davant aquestes llengües germanes hauríem de sentir com a mínim curiositat, i si més no, molt de respecte perquè les llengües és comunicació i és història i és identitat, i és cultura. I benaurats els que coneixen més d'un idioma perquè són més rics.

Per què la pàgina web de los Lunnis, una producció de rtve, no està en tots els idiomes de l'Estat? per exemple, el que podria suposar una finestra oberta als infants al coneixement i la curiositat de la realitat lingüística sense etiquetes. S'estima quan es coneix. O per què en les edicions de OT, malgrat participants de tot l'Estat, s'ha cantat en anglès però no en català, en galleg o en euskera, més i tot, només s'ha parlat en castellà com a norma, fins i tot entre catalanoparlants. Potser semblaran exemples absurds, però no tant, perquè idiquen que continua sent tabú la qüestió lingüística o tema que cal esquivar. Quan hauria de ser de tanta normalitat,... I això és el que manca, menys visceralitat i més cultura.

No anem bé, no pot ser que la riquesa i identitat dels pobles aixiquin tantes baixes passions. Pitjor encara, que alguns, la dreta i els seus voceros, promoguin aquestes baixes passions des de l'insult i la ràbia.

Aquestes situacions només encoratgen els extrems radicals que s'autoalimenten. Quan la majoria estem per altres coses.

I és el que manca, menys visceralitat i més cultura. Si més no per frenar els fatalismes i els intents de manipulació. Ni ciutadans de primera ni de segona, més ciutadania amb tota la força que representa.

Telemadrid vol la ciutadania inmadura

Comença a no ser estrany que quan es visita els amics i la família que viuen a altres llocs d'Espanya ens preguntin què passa a Catalunya i el català i el castellà i demés, o simplement s'obviï el tema per cansino i que per sort hi ha estimació amb els que tenim arreu. I la veritat és que no passa res. Suposo que en la distancia curta ens veuen normals, tranquils, sens patiments ni restrenyiments i això deu tranquil.litzar.

El documental de Telemadrid sobre ciudadanos de segunda en referència al tema lingüístic a Catalunya no sé ben bé con classificar-lo perquè em falta agilitat en els dits si vull expressar tot el que diria, però em va provocar molta i molta indignació i per moltes raons, suposo que com a molta gent que estem farts de tanta crispació sense raó.

Quina és la finalitat d'un documental així des d'una televisió pública? educatiu, informatiu, donar a conèixer la riquesa dels pobles d'Espanya?, o potser l'enfrontament des de la mentida només per qüestions partidistes? realment dóna vots aquest enfrontament absurd? una televisió pública pot caure en aquestes misèries? Precisament Telemadrid es caracteritza per la falta de pluralitat i llibertat, per no dir directament per la censura política. El PP coninua capficat en la ruptura, encara que sigui d'Espanya, que tant defensen sense defensar-la. Quanta irresponsabilitat,... perquè no provoca un desgast al govern, el que provoca és un desgast de la convivència i de les institucions, que és el mateix que dir de la democràcia.

Però a banda d'aquest fet denunciable, és cert que mai s'ha fet pedagogia per l'estimació de les llengües de l'Estat. Mai s'ha expressat prou que el galleg, el euskera, el català, són patrimoni de tot l'Estat i per tant de tothom. Davant aquestes llengües germanes hauríem de sentir com a mínim curiositat, i si més no, molt de respecte perquè les llengües és comunicació i és història i és identitat, i és cultura. I benaurats els que coneixen més d'un idioma perquè són més rics.

Per què la pàgina web de los Lunnis, una producció de rtve, no està en tots els idiomes de l'Estat? per exemple, el que podria suposar una finestra oberta als infants al coneixement i la curiositat de la realitat lingüística sense etiquetes. S'estima quan es coneix. O per què en les edicions de OT, malgrat participants de tot l'Estat, s'ha cantat en anglès però no en català, en galleg o en euskera, més i tot, només s'ha parlat en castellà com a norma, fins i tot entre catalanoparlants. Potser semblaran exemples absurds, però no tant, perquè idiquen que continua sent tabú la qüestió lingüística o tema que cal esquivar. Quan hauria de ser de tanta normalitat,... I això és el que manca, menys visceralitat i més cultura.

No anem bé, no pot ser que la riquesa i identitat dels pobles aixiquin tantes baixes passions. Pitjor encara, que alguns, la dreta i els seus voceros, promoguin aquestes baixes passions des de l'insult i la ràbia.

Aquestes situacions només encoratgen els extrems radicals que s'autoalimenten. Quan la majoria estem per altres coses.

I és el que manca, menys visceralitat i més cultura. Si més no per frenar els fatalismes i els intents de manipulació. Ni ciutadans de primera ni de segona, més ciutadania amb tota la força que representa.